Fins a la irrupció de les xarxes socials, el concepte d’intel·lectual s’associava a persones vinculades al món de la cultura, el coneixement o les professions liberals que intervenien en el debat públic a través dels canals tradicionals. Avui continua existint aquest rol, però el nou ecosistema digital ha diluït les fronteres entre opinió experta, opinió interessada i simple soroll mediàtic. Això no és nou: sempre hi ha hagut actors que intervenen com a part d’un grup d’interès. El que sí és nou és la magnitud i la velocitat amb què la demagògia pot expandir-se i normalitzar-se.
La greu problemàtica de l’habitatge ha situat el turisme al centre del debat, sovint com a culpable principal. Alguns suposats experts ja arriben a afirmar que el turisme està “subvencionat”, i ho fan amb arguments que van més enllà de la massificació i que insinuen que el país ofereix poc valor en relació amb el cost social que suporta. És la temptació recurrent d’explicar un problema complex amb una causa única i aparentment simple.
Convindria començar distingint conceptes. A Espanya qui està subjecte a IVA reduït és l’hostaleria, no el turisme com a fenomen global. El tipus del 10% no és una excepció estranya en el context europeu, i qualificar-lo directament de subvenció és, com a mínim, una simplificació discutible.
No tinc la solució al problema de l’habitatge, que és real i greu, però sí que hi ha exemples de municipis sense activitat turística rellevant que també el pateixen. Barcelona sovint es presenta com l’origen de tots els mals, quan en realitat és una ciutat amb un èxit econòmic global que genera pressió en múltiples àmbits, no només en el turístic. L’èxit, combinat amb dèficits de planificació estratègica, explica millor la situació que no pas un únic sector.
El turisme a Barcelona necessita gestió, i la fiscalitat és una eina possible. Però parlar de grans solucions, extrapolar aquest debat a tot el territori és un error analític que desvirtua les conclusions. A Lleida per posar un exemple, que també forma part de Catalunya, d’Espanya i d’Europa, la realitat és radicalment diferent.
Per posar un altre exemple, diversos estudis recents a França i al Regne Unit mostren que l’hostaleria no aporta només valor econòmic, sinó també valor social: és espai de relació, cohesió i vida comunitària. En molts pobles és l’últim punt de trobada viu. Proposar increments fiscals sense considerar aquest paper pot significar accelerar el tancament d’establiments i, amb ells, la pèrdua de capital social local.
Si volem un debat seriós sobre turisme, habitatge i fiscalitat, cal més rigor analític, més matís i menys eslògans. Especialment quan es parla en nom del coneixement expert.
