Aquest dimecres al Parlament de Catalunya juntament amb Pimec Turisme i Confecat, hem estat reunits amb diputats del PSC i d’ERC de Lleida per abordar la taxa turística. L’objectiu era posar sobre la taula la gran diversitat territorial del turisme català i la necessitat de legislar tenint-la en compte. Les dades són clares i avalen aquesta realitat: tots els interlocutors la reconeixen. Malgrat això, la iniciativa de duplicar, com a mínim, l’import de la taxa a tot el territori continua endavant, amb la possibilitat que els municipis encara l’incrementin més.
Tot i que la votació definitiva encara no s’ha produït, els acords polítics estan pràcticament tancats. La dinàmica actual de pactes institucionals, condicionada per equilibris més amplis vinculats a qüestions com els pressupostos o l’habitatge, ha deixat la taxa turística en un segon pla de debat real. En aquest context, el pes territorial de Lleida és limitat: els diputats poden expressar el malestar i entendre els arguments, però la disciplina de partit acaba determinant el resultat.
Cal recordar que Catalunya continua sent, juntament amb les Illes Balears, l’únic territori de l’Estat amb una taxa turística generalitzada, i un dels pocs del món on s’aplica de manera extensa fora d’àmbits estrictament insulars o de gran pressió urbana. Davant d’això, en lloc de revisar el model, s’opta per duplicar l’import.
Continuarem defensant el nostre posicionament amb dades i arguments, però resulta decebedor comprovar fins a quin punt costa que aquesta realitat territorial tingui incidència efectiva en les decisions finals. Cal reconèixer, això sí, la predisposició dels diputats de Junts de Lleida, i especialment dels del PSC i ERC, que han fet esforços per traslladar aquesta preocupació dins dels seus espais polítics.
No és la primera vegada que passa. L’any passat ja es va plantejar un increment encara més elevat que es va poder aturar a última hora. Un any després, la proposta reapareix. Paral·lelament, Catalunya està elaborant una nova llei de turisme. Des d’un punt de vista de coherència normativa, seria lògic disposar primer del marc legal sectorial i, després, definir els instruments fiscals associats. En aquest nou marc legislatiu, els responsables polítics tindran l’oportunitat de demostrar si realment existeix sensibilitat envers la diversitat territorial del país, o si, una vegada més, quedarà en segon terme.
Recentment també s’han publicat anàlisis sobre les dificultats creixents del sector hostaler a països com França o el Regne Unit, on l’augment de càrregues fiscals ha tensionat el teixit empresarial. Ignorar aquestes experiències comparades pot portar a repetir errors coneguts.
El debat sobre la taxa turística no és només fiscal: és territorial, econòmic i estratègic. I precisament per això exigeix decisions connectades amb la realitat diversa del país.
