Aquest dilluns, dia 30 vam tenir a Lleida la visita de la Consellera d’Economia, Sr. Alícia Romero, per presentar el nou programa de finançament. En el marc del dinar amb agents econòmics, vaig plantejar una qüestió que considero clau: l’encaix de la taxa turística en territoris com el nostre.
Tant la regidora d’Economia de l’Ajuntament de Lleida, Carme Valls, com la mateixa consellera havien fet referència prèviament al caràcter diferencial de l’economia de Lleida. Precisament per això, la pregunta era pertinent.
La realitat és clara: aproximadament el 92% de la recaptació de la taxa turística es concentra a Barcelona i al litoral, mentre que la resta del territori, una part molt significativa del país, en genera només un 4%. Al mateix temps, hi ha destinacions amb problemes de saturació, mentre que d’altres, com les d’interior, necessiten generar activitat i demanda.
Davant d’aquesta evidència, la qüestió és simple: té sentit aplicar una mateixa política fiscal a realitats econòmiques tan diferents?
La resposta rebuda va ser que; la taxa no condiciona l’evolució turística, que recau sobre el visitant i que la diferenciació fiscal és complexa. Una resposta, que no compartim, i que evita entrar en el fons del debat: la coherència entre instrument fiscal i objectiu econòmic.
Perquè no estem parlant només d’una taxa, sinó de model. A Catalunya, a diferència d’altres territoris, s’aplica aquest impost de manera generalitzada, mentre que en altres països com França es gestiona des de l’àmbit local. A la resta de l’Estat Espanyol sols s’aplica a Mallorca. A més, cal tenir en compte que una part molt rellevant de la demanda en territoris com el nostre és de proximitat, en concret el 80% de les pernoctacions a Lleida son Catalans. També els treballadors que s’allotgen per motius laborals paguen taxa turística.
No es tracta d’opinions, sinó de dades. I les dades apunten a una qüestió de fons: si volem una política econòmica que equilibri el territori, cal que els instruments siguin coherents amb aquesta voluntat.
Quan aquesta coherència no es percep, es genera distància entre el discurs i la realitat. I això, en economia i en política pública, té un impacte directe en la credibilitat.
Catalunya i especialment Lleida necessiten polítiques que reconeguin la diversitat del seu territori i actuïn en conseqüència. Menys uniformitat quan les realitats són diferents, i més capacitat d’adaptació quan el que està en joc és el desenvolupament equilibrat del país. Cal parlar-ne, però també portar-ho a la practica.
