L’Agència Tributària de Catalunya (ATC) va iniciar a l’any 2019 una campanya de requeriments a tots els establiments d’hostaleria que tenien atorgada una llicència municipal de terrassa, per tal que presentessin l’autoliquidació de l’Impost sobre Transmissions Patrimonials (model 600).
La Generalitat de Catalunya va ser l’única Comunitat Autònoma que va demanar aquest impost a tot l’Estat des de que va entrar en vigor l’Impost de Transmissions Patrimonials a l’any 1993.
Doncs bé, el Tribunal Suprem ha dictat dos sentències en data 7 i 13 de gener de 2025 que estableix que l’autorització que dona una Administració a l’empresari hostaler per a què faci ús del sòl públic per instal·lar una terrassa no suposa un desplaçament patrimonial pel qual s’hagi de pagar l’impost, atès que l’hostaler no rep l’ús exclusiu d’aquest terreny públic ni l’Administració – l’Ajuntament en el cas de les terrasses que s’instal·len a la via pública – no perd ni la seva titularitat ni la seva gestió.
Aquestes dues sentències del Tribunal Suprem destaquen que ha estat la Generalitat de Catalunya, l’única Administració autonòmica de tota Espanya que ha cobrat al sector hostaler aquest impost pel fet de disposar d’una autorització d’ocupació de la via pública per posar una terrassa.
El Tribunal Suprem indica a les seves sentències que una concessió pública no es pot equiparar a una autorització (com seria la que donen els Ajuntaments als hostalers per poder posar una terrassa al carrer). Amb una concessió, queda exclòs l’ús del domini públic per part de tercers i amb les autoritzacions de terrassa no es transmet aquest dret, i per tant, no implica un desplaçament patrimonial.
Així mateix indica el Tribunal Suprem que l’autorització que s’atorga és únicament per exercir el negoci d’hostaleria i l’ús de la via publica depèn dels horaris del negoci. Això permet també que es pugui compatibilitzar amb el pas de vianants.
Finalment, el Tribunal Suprem refusa el recurs de la Generalitat de Catalunya i indica que s’ha excedit en la seva potestat fiscal interpretant de manera escassament rigorosa la Llei que regula aquest impost.
Per concloure, l’Alt Tribunal estableix que per constatar el requisit del desplaçament patrimonial a efectes del gravamen d’una autorització per ús del domini públic requereix d’un examen del contingut i de les circumstàncies presents a l’autorització, per ser rellevant a efectes fiscals.
