Es diu aviat: quaranta anys. Però darrere d’aquesta xifra hi ha una de les transformacions més significatives del model econòmic del Pirineu de Lleida.
Els esports d’aventura neixen als anys vuitanta com una activitat gairebé incipient, impulsada més per iniciativa, la prova i l’interès compartit que no pas per una planificació estructurada i vinculada a l’explotació responsable dels rius i la muntanya. El que inicialment era una proposta minoritària, s’ha convertit, amb el temps, en un veritable sector empresarial estructurat, capaç de generar activitat econòmica, ocupació i arrelament al territori.
No parlem de la neu, tradicionalment el gran motor turístic del Pirineu. Parlem d’un sector que ha sabut créixer en paral·lel, complementant l’oferta i, sobretot, desestacionalitzant-la. El ràfting, el barranquisme, el kayak o les activitats de muntanya han permès allargar temporades i donar continuïtat a molts projectes empresarials que, fa dècades, depenien exclusivament de l’hivern, o de l’estiu, concentrat a l’agost.
Aquest és, probablement, el seu gran èxit: haver contribuït a construir un model més resilient. En un territori on el sector secundari és pràcticament inexistent, la consolidació dels esports d’aventura ha estat clau per generar oportunitats laborals i atenuar la fuga de talent jove. Dit d’una altra manera: han ajudat a fer possible que viure i treballar al Pirineu no sigui una excepció, sinó una opció real.
A més, ho han fet amb una premissa cada vegada més imprescindible: la compatibilitat amb l’entorn. El sector ha evolucionat cap a models de gestió més professionals, amb una clara orientació cap a la sostenibilitat i un impacte ambiental molt controlat. Aquest equilibri entre activitat econòmica i preservació del medi és, avui, un dels seus principals actius.
Quaranta anys després, el repte ja no és consolidar-se, això és una etapa superada, sinó créixer amb intel·ligència. Internacionalització, qualitat del servei, regulació adaptada a la realitat empresarial i reconeixement institucional són alguns dels àmbits on encara hi ha marge de millora.
En aquest context, el debat sobre el suposat monocultiu turístic al Pirineu o el seu impacte en l’habitatge sovint simplifica una realitat més complexa. Les dades mostren un sector que genera ocupació creixent, que contribueix, precisament, a diversificar l’activitat econòmica en un territori amb poques alternatives industrials, format majoritàriament per microempreses locals, que desestacionalitza i que contribueix a que les persones es puguin fitxar al territori.
Els esports d’aventura no són només una activitat turística. Són un exemple de com el territori pot generar economia a partir dels seus propis recursos, amb visió de llarg termini. I, sobretot, són una prova que el futur del Pirineu passa per models diversificats, sostenibles i arrelats.
Perquè, al final, darrere d’aquests quaranta anys no només hi ha empreses. Hi ha un objectiu compartit: garantir que les properes generacions puguin viure, i viure bé, al seu territori.
Felicitats, i agraïments a tots els que ho han fet possible
També et pot interessar...
